viernes, 29 de abril de 2011

El fantasma dels somnis.


El siguiente texto está en valenciano y un poco más abajo en castellano.

Degut al mal temps que ha fet estes Pasqües he tingut més temps lliure i l’he invertit en submergir-me en una  de les lectures pendents que tenia; El fantasma dels somnis de Ramón Cerdà. La segona novel·la de la trilogia basada en fenòmens del més enllà, tinguent en esta de base els viatges astrals.
Oliver un escriptor prestigiós, el qual veu com la seua vida sentimental està apunt de naufragar sota les embranzides de la monotonia i el desencant, es assassinat en el moment que està apunt d’enllestir la seua última novel·la, la qual pareix ser la més prestigiosa de la seua carrera. Una vegada mort el seu esperit no acaba d’abandonar este món i serà quan per mediació de Consol, -un espiritista que també ix a l’anterior novel·la L’habitació de les papallones- amb qui mantindrà temporalment el contacte en este món fins que no complixca la seua última missió.
En un segon plànol s’hi troba la història dels negocis bruts d’uns forns crematoris a la ciutat de València i l’obscura i complicada vida de cadascun dels personatges. La història ens du a la ment la pel·lícula Ghost, encara que si esta fora portada a la gran pantalla seria més exitosa. La trama dona voltes inesperades que desconcerten el lector i com no, de vegades, les aparences enganyen. Ramón Cerdà ha sabut magistralment conjuminar les actituds amb les circumstàncies de cada personatge per fer que a estos se’ls  aparega el fantasma dels somnis;  ni més ni menys que el sentiment de culpa que pot pesar sobre cadascun de nosaltres en determinades actuacions que hàgem fet en el passat.
 Amor, odi, zels, traïcions, egoisme, mentides són algunes de les emocions reflectides en esta història que podríem catalogar de psicothriller, tot i que, El fantasma dels somnis te trets de les novel·les de  Stephen King, també hi ha pinzellades de filosofia i algunes metàfores que tenen una semblança aLas esposas felices se suicidan a las seis de la tarde.  Hi trobarem els sentiments i les passions més grans i els més baixos del ésser humà  Una història que ben bé narra el complicat món de les relacions humanes i el seu comportament. Una novel·la amb un poder d’atracció adictiu que no deixarà indiferent al lector.
Feliç lectura.

  Debido al mal tiempo que hizo estas Pascuas, he tenido más tiempo libre y lo he invertido en sumergirme en una de las lecturas pendientes que tenía, El fantasma de los sueños de Ramón Cerdá. La segunda novela de la trilogía basada en fenómenos del más allá, teniendo de base los viajes astrales. 
Oliver, un escritor de prestigio, el cual, ve como su vida sentimental está a punto de naufragar bajo la tempestad que ocasiona  la monotonía y el desencanto, es asesinado en el momento en que está a punto de terminar su última novela, la que parece ser que será la más prestigiosa de su carrera. Una vez muerto, su espíritu no acaba de abandonar este mundo y será cuando por mediación de Consuelo (un espiritista que también aparece en la anterior novela La habitación de las mariposas), con quien mantendrá temporalmente el contacto en este mundo hasta cumplir con su última misión. En un segundo plano se encuentra la historia de los negocios sucios de unos hornos crematorios en la ciudad de Valencia y la oscura y complicada vida de cada uno de los personajes. La historia nos trae a la mente la película Ghost, aunque si ésta obra fuera llevada a la gran pantalla sería más exitosa. La trama da giros inesperadas que desconciertan al lector, y como no, a veces, las apariencias engañan. Ramón Cerdá ha sabido magistralmente aunar las actitudes con las circunstancias de cada personaje para hacer que a estos se les aparezca el fantasma de los sueños, ni más ni menos que el sentimiento de culpa que puede pesar sobre cada uno de nosotros en determinadas actuaciones que hayamos cometido  en el pasado.
 Amor, odio, celos, traiciones, egoísmo y mentiras son algunas de las emociones reflejadas en esta historia que podríamos catalogar de psicothriller. Aunque, El fantasma de los sueños tiene rasgos de las novelas de Stephen King, también hay pinceladas de filosofía y algunas metáforas como la que encontraremos en el texto las esposas felices se sucidan a las seis de la tarde. Texto que narra una gran verdad de nuestra sociedad. Los sentimientos más grandes y las pasiones más oscuras del ser humano se barajan en la trama. Una historia que narra el complicado mundo de las relaciones humanas y su comportamiento. Una novela con un poder de atracción adictivo que no dejará indiferente al lector.
 Feliz lectura.


lunes, 11 de abril de 2011

Crònica d'una marxa de muntanya.



Per agrandar el tamay de la lletra Ctrl i fer rodar la rodeta del ratolí.

Pot ser era una bogeria presentar-se a la marxa de muntanya de la la font amarga-les Salines, però una vegada inscrits no anàvem a renunciar-hi. L’entrenament que portàvem acumulat el meu company i jo, era de 9’600 km. Amb un desnivell de 228m, el qual l’havíem fet el diumenge anterior en una ruta senderista per Vallada. La sort que teníem era que la marxa era caminant i eren 17 Km. Tot i que deien que l’havien retallada un kilòmetre o dos. La cursa ja era per a més valents, 21 Km.
Nosaltres havíem arribat amb la idea de caminar i córrer un poc per on poguérem. Faltaven uns minuts per a les huit del matí i des de la carretera, a la banda dreta, es veia el conreu de gent a l’antiga fàbrica de paper, començaven a acudir els primers participants per arreplegar els dorsals. Aparcarem el cotxe a l’entrada de Vilanova de Castelló. Només teníem que seguir la gent que per baix del pont de la carretera s’enfilava a la zona d’eixida. Després d’arreplegar els dorsals i deixar les samarretes commemoratives al cotxe ens untarem bé els braços, la cara i bescoll amb crema protectora per al sol. Jo portava un traget d’atletisme amb publicitat de la pàgina web del meu company. Un mocador negre amb mostres blanques al cap , per protegir la calba dels rajos del sol i dos bastons de senderista. Juanvi portava unes malles curtes i una samarreta de manega curta tècnica de mizuno i per a l’ocasió dos bastons de senderista acabats d’estrenar. Al cap no va voler posar-se res per protegir-se la calba. Cal esmentar que Juanvi estava com a col·laborador de la prova, ja que té una tenda d’esport especialitzada en runing.
Es respirava un agradable ambient, hi havia cares conegudes de Canals. I per la part de Juanvi, nombrosos clients. Decidirem posar-nos pel principi amb idea de trotar un poc mentres poguérem...
“Qui m’haurà manar a mi ficar-me en este embolic, Juanvi amb els lligaments trencats del genoll no podrà fer meravelles, i jo... Quan de temps fa que no ixc a córrer? Entre la faena, el camp, les obligacions familiars... Bé en acabar-la prou”. M’entre rumiava els meus pensaments, una cara coneguda de Canals em somreia i em saludava.
-Tu també per ací? Saps? El meu cunyat l’any passat quedà segon en la cursa i enguany vol quedar el primer està fort com un roure...
Després d’uns moments de conversa ens preparàvem. La prova anava a començar. Podíem haver gaudit de la marxa en un pla tranquil i relaxat, acoblant-nos a qualssevol grup de dones o coneguts. Millor amb dones... Jo sóc del parer que una conversa amb una dona simpàtica, que es mostra atenta i a més et somriu, és un dels xicotets plaers de la vida. Però el nostre esperit competitiu ens negava cap alternativa. No és que en el passat hajam  sigut estreles d’elit, però em fet alguns pinets en algunes competicions.
Comencem trotant amb els bastons a les mans. El bidonet d’aigua que porte al cinturó em molesta i prompte l’agafe amb la mà. S’acaba l’asfalt i ens desviem per un barrancó. Juanvi ha d’anar amb compte amb les baixades no acabe fastidiant-se un genoll. Em perdut de vista als tres primers, a mesura que ens endinssem en el barranc decidim caminar. Les canyes ens envolten pels dos costats. El barranc és preciós.
-L’any que ve vinguem en un pla més relaxat i portaré la càmera de fotos i la de vídeo, açò és una passada.
El que per a mi és una passada amb canyes, algun bassal que altre i una agradable frescor, per al meu company acabaria sent un poc pesat.
-Mira, ja m’he cansat de botar bassalets, vaig a provar les esportives, a vore si entra o no l’aigua. –Juanvi estrenava esportives amb la finalitat de testar-les.
Arribarem a una gran penya i una cinta ens barrava el pas. Juanvi seguint les cintes s’enfilà per una sendeta, jo més curiós vaig passar per baix la penya i vaig descobrir l’engany.
-No! Que per ahí no és! És per ací!- Em deia Juanvi.
-Estàs segur que era per ahí? -Li deia jo al eixir-li al davant.
-Que pendons són...
-Ei! Els de darrere! Passeu per baix la roca i avançareu.
Pel barranc ens passaren alguns marxadors amb bon pas, un xic i una xica, un jove amb el cap rapat amb un gosset menudet...
El barranc arribava a la fi. Una cadena feia de barana per poder passar per la dificultosa senda. Començàvem l’ascensió.
Juanvi bescanvià unes paraules amb Rafa un client  de Vilanova de Castelló que estava en l’organització. Em quede mirant-lo...
-Fotre! Tu treballaves al magatzem de taronges de Muñoz... Jo a tu et conec!
-Doncs jo de tu no me’n recorde...
-Ves tu davant que ara t’alcance.-Li vaig dir a Juanvi.
Rafa finalment em reconegué i jo vaig continuar la meua marxa... Ara em tocava córrer per agafar a Juanvi.
-Buf sort que he agafat els bastons, sinó amb el genoll fotut no sé com haguera quedat jo hui. Per a baixar van bé però es que per a pujar també.
L’ascensió continuà fins arribar a un bancalet on hi havia unes pruneres.
-Mira! Les xiques que ens havien deixat darrere en el barranc! Anem amb elles o què? – Li vaig preguntar a Juanvi.
La seua resposta fou començar a trotar i amb veu un poc gay Juanvi els digué:
-Hola xicas ja estamos aquí!
-Collins! No deien que la Ribera era plana? Ja ho veig jo, ja!-Els vaig comentar.
-Si i el que ens queda!
“Comencem a baixar, que guai. Anem a recordar vells temps, No, millor espere a Juanvi.” El tram més fotut passa però no puc evitar la temptació  i em deixe caure amb al trot. Els bastons em sevixen d’estabilitzadors en alguns llocs. Un fotògraf m’espera amb la seua càmera.
Els nostres músculs no estan acostumats a tant d’esforç i no podem córrer tot el temps. Costera amunt caminem.
-Vols Beguda isotònica? –Li oferixc a Juanvi després de beure jo.
Juanvi havia agafat suplements en pols per a barrejar amb l’aigua dels avituallaments, jo vaig estimar més agafar beguda isotònica. Pese 78 Kg, però sóc molt suador, Juanvi en canvi pesa quasi vint Kg més i no sua tant.
Arribem dalt d’un cim on hi havia un xic de l’organització per indicar-nos que la baixada era perillosa.
-Xe! Per ací no donen llonganisses i botifarres per esmorzar?- Li vaig dir amb un somriure als llavis.
-No, i la cassalla se l’han acabada els meus companys. –Respongué ell-.
-Tu també tens mèrit, també, d’estar ací aguantant el sol sense cap ombra. –Li digué Juanvi.
Continuarem el descens. Al fons es veia una paradeta protegida per l’ombra d’un tendal. Un policia municipal i tres o quatre persones més repartien aigua, beguda isotònica, dàtils, plàtans a trocets i taronges fetes a talladetes xicotetes.
Xuclarem amb avidesa un parell de gallons de taronja i vaig repostar el bidonet amb beguda isotònica.
Al moment arribaren una parella de xicons.
-Heu fet tard! Les llonganisses ens les hem menjades nosaltres.
-Xe quina llàstima, una altra vegada serà!
Continuarem el descens per un camí enquitranat. Novament una cinta groga i un xic de l’organització ens barraven el pas.
-Aneu amb compte amb la baixada. –Ens avisà.
Trencarem a la dreta mentre Juanvi amb més precaució baixà a poc a poc. Passem el tram i arribem a la font Amarga o vaig aprofitar per mullar-me els braços i la cara.
En un descens torne a anar jo davant quan arriba Juanvi li dic:
-Vaig a donar-te la comunió.-Mentre treia un paquetet amb dues galetes dobles farcides de xocolate.
-Xe també portes galetes al cinturó!
-Sí! I aspirines per si de cas. En vols una o no?
-No, que ja saps que el xocolate em fa el cos agre.
-Home per una no passa res, ara que si no en vols més part.
Continuem el descens. Gaudixc com un infant, quant de temps sense fer el cabra.
En un tram ens ajuntem amb els corredors. M’afegixc a la fila i mantinc el ritme. Estes curses de muntanya són molt més divertides que les d’asfalt, l’únic que cal es preparar-se un poc. Comencen a fallar-me les forces costera a munt. Decidixc parar i esperar a Juanvi. M’arrime a un costat mentre per la senda van passant corredors. Alguns m’ignoren un es queda mirant-me i li dic:
-Vaig a fer una cigarreta.
-Però no faces molt de fum, eh? –Em contesta amb un somriure.
Arriba el meu company.
-Ala anem!
-Xe però que tenien eixes galetes? Has fet dòping?
-Home clar! A tu que et sembla.
La cursa transcorre d’allò mes animada. Varem tindre molta sort d’anar protegits per les ombres dels pins, les quals suavitzaven la temperatura.
Torne a adelantar-me fins un punt d’avituallament.
-Vinga Santiago! A recuperar!
El simpàtic xic de l’organització m’indica que m’acoste a beure. Per un moment em quede mirant-lo per si el coneixia... “Ostres clar si port el nom al dorsal”
-Va Santi que et passen tots!
La veu em resultà familiar, era Joan, un xic de Vallada contractat per l’organització per portar l’ambulància.
-Vaig a agafar forces i esperar Juanvi que ve darrere. Es que te un genoll fotut i costera avall no pot apretar.
Em crida l’atenció un xic amb el cap rapat amb un gosset, era el que ens havia passat pel barranc. Bescanviem unes paraules fent al·lusió al animalet... Juanvi ja arriba, carrega les piles i continuem.
-Quedarà molt o què? Ai! Que jo ja tinc quaranta anys! Encara que tu no.
-No a mi encara me’n falten quatre. –Li vaig contestar.
Una banda de música amenitza la prova tocant al mig del pinar. Tot un detall que donava una nota de diversió. De sobte Juanvi solta un esternut.
-Ai l’al·lèrgia de Déu! Ja anem!
-Vols un mocador de paper?
-També portes mocadors?
-Home clar per si m’entren ganes de pondre...
-Ei! I alibú per si t’escaldes també?-Em preguntà amb to divertit.
-No! Això ja ho porte posat de casa. –Li vaig contestar entre rialles.
Algun tram el fem amb una dona que feia com nosaltres, corria, quan es cansava caminava. Ens deixava darrere, després li tornàvem a passar i així anàvem. En les costeres avall ens adelantàven corredors de la cursa.
L’últim punt d’avituallament ja queda poc. Segons ens indica un home de l’organització queda un kilòmetre i mig. Amb més ànim que forces decidim trotar un poc. Un grup de dones de Vilanova de Castelló que van caminant ens saluden pel nom al passar. Tornem la salutació i continuem al trot.
Quan anàvem caminant ens passa un corredor de Vallada, “Massianet”.
-Anem amb ell!- Diu Juanvi.
Corríem cadascun a un costat.
-Pareguem els guardaespatlles amb els bastons. –Digué Juanvi.
Ja ens acostàvem a la meta. El primer en xafar la catifa fou Massianet, després Juanvi i jo un segon darrere. No va estar malament. De la classificació de la marxa a peu el meu temps fou 2:33:03 en la 16 posició.
Agafarem un entrepà de blanc i negre, una ampolleta d’aigua, una malla de taronges i un potet de fruita en conserva. Quan acabarem d’esmorzar anàrem vegent cares conegudes com la de Boils de Vallada que també va córrer la cursa i la de Paco de Canals, el qual, volia vore com havia quedat el seu cunyat.
Passarem un matí molt entretingut i divertit, entre comentaris jocosos i alguna que altra broma. Un deu per a l’organització i el meu sincer agraïment per a tots els que varen fer possible la realització d’esta prova.






Mal auguri.

Ve la tempesta. Obscures nuvolades tapen el meu sol.