domingo, 25 de julio de 2010

El pecat dels pares no l'han de pagar els fills.

    
      Quan tenia uns set anys, una xiqueta va repetir curs i es va ajuntar amb mi i els companys de classe. Era una xiqueta de família humil, son pare no estava massa bén acabat i sa mare era alcohòlica.



     El pare treballava en l’obra, i tot que guanyava bon sou no sabien administrar-se i gastaven més del compte, a banda de tindre quatre fills sent la xiqueta la més xicoteta.



     Els xiquets sempre anaven mal vestits, feien mala olor per la manca d’higiene amb els cabells greixosos acabaven de composar el quadre. Estos xiquets, als qui els mancaven les atencions del pares, tenien a més problemes d’aprenentatge. Sempre hi ha xiquets que els costa més aprendre que a altres, però si a sa casa no fan res per ajudar-los dificilment progressaran. Tenint molta sort d’haver nascut en una bona època i un país desenvolupat eren presoners de les seues circumstàncies. Així com un presidiari amb un trage a ratlles no passa desapercebut entre el vianants, estos xiquets també estaven estigmatitzats. Els adults solien dir als seus fills: “No s’ajunteu amb eixos que son pare és un tirat i sa mare una borratxa, a més sempre van mal forjats i fan una olor que tira de cul”. No tenien amics, tan sols algun xiquet o xiqueta de família humil i desgraciats com ells. Estos xiquets, a més de patir la tristor del rebuig social i la soledat, també estaven en el punt de mira dels qui eren un poc més majors per anar a fer-los la guitza i burlar-se d’ells.



     Mals estudiats, condicionats per la una situació que ells no han triat en esta vida, una vegada cumplida l’edat per eixir de l’escola, la seua opció és posar-se a treballar on poden, deixant com a perspectiva un futur erm en quan a formació acadèmica per assolir un bon lloc de treball.



     La xiqueta que venia amb mi a l’escola fou l’única dels germans que se n’anà a viure a casa d’una tia a un altre poble, amb la finalitat de oblidar eixe trista època de la infància i començar una nova vida. Els altres continuen vivint a Montesa; un treballa a l’obra i els altres dos al camp. No sé si encara arrossegaran els complexos assolits de menuts o si ja els hauran superat, el que si que sé, és que mire cap arrere i sent llàstima per tot el que varen passar.



     Ací a Vallada també hi ha una xiqueta que enguany repetirà curs i ve d’una família un tant “rara”, doncs bé, els comentaris de les mares dels altres xiquets no són gens agradables, encara que diuen la veritat. El problema és que els xiquets que compartiran l’aula amb ella només d’escoltar els comentaris a casa la deixaran de costat, i els que a casa no escolten als pares criticar-la, també la deixaran de costat per no ser rebutjats per la resta de companys. Algú li haurà de llegir la cartilla a la mare i fer-li vore que la xiqueta no va mínimament abillada per anar a l’escola. I pot ser que els mestres hagen d’intercedir perquè algun xiquet que faça de líder del grup jugue amb ella, per a arrossegar als demés a relacionar-se amb ella i no deixar-la de costat.



     Esta xiqueta en concret no ha triat eixa família desestructurada, ni una mare que es queda curta en quan a mancances afectives. No es just que xiquets i xiquetes com està paguen el pecat que han comés els seus pares, encara que sempre ha sigut i malauradament serà així.

viernes, 9 de julio de 2010

Paraules afectuoses

  

      Avava assegut dins l'Alaris des de Xàtiva cap a Madrid. El vagó anava quasi ple d'homes i alguna dona de negocis, jo en canvi, no cabia en el camió i m'enviaven a desmontar la fira del moble. Ben còmode al meu seient vaig fer la major part del viatge llegint.
     Davant de mí, un parell de seients, anaven un xiquet i una xiqueta d'uns deu o dozte anys. Eren germans i feien el viatge sols des de Valéncia a Madrid, allí ja els esperaven els seus pares.
     El viatge dura unes tres hores i els xiquets passat Albacete començaren a posar-se desficiosos. Fent-se la guitza l'un a l'altre insultant-se, amenaçant-se: -Quan vaja a casa li ho dire a la mare!
     Callaven i al cap d'una estona tornaven al solc. Faltaven uns quaranta-cinc minuts per arribar i a tots s'ens estava esgotant la paciència. Un home abillat amb trage i corbata li digué al xiquet amb rostre seriós i un to elevat de veu:
     -¿Por qué no te callas? -Els xiquets s'estigueren quiets dos minuts i el xiquet tornà a provocar la seua germana.
     Un altre home veient que no anva a poder llegir degut a l'aldarull que armaven va pensar que seria millor posar un poc de pau però no amb ordres ni males maneres.
     Comença a preguntar-li al xiquet com era que viatjaven tots sols amb to educat i suau. Poc  poc anà donant-li conversa i explicant-li que tenia un fill més o menys de la seua edat i un nebot que li deien igual que a ell. La conversa s'allargà fins que arribarem a l'estació d'Atoxa regnant la pau al vagó.
     Este home fent ús de les bones maneres entretingué el xiquet, el qual es va oblidar per complet de la germana i no la tornà a molestar més.
     Els nostres fills ens fan perdre la paciència fent-nos enfadar, -jo el primer-. De vegades l'únic que aconsseguim és que continuen sense fer-nos cas, però si els parlem de manera educada algunes vegades resulta que els podem dur al solc.
     Seria genial que les persones vinguerem al món amb un llibre d'instrucions baix del bràs.

Mal auguri.

Ve la tempesta. Obscures nuvolades tapen el meu sol.