miércoles, 31 de marzo de 2010

Aparença i realitat.


El tema d’aparença i realitat va ocasionar molts escalfaments de cap als filòsofs presocràtics. El món es veia d’una manera però en realitat era d’una ben diferent. Cadascú treia les seues conclusions arran de les investigacions que portaven a terme. Avui més que mai sabem que les aparences enganyen.

El primer cas sóc jo, sense anar més lluny. Un pseudònim, -amic dels llibres-, el qual pot donar a entendre que amaga una persona molt culta, i en realitat tan sols sóc un graduat en ESO. Jo no tinc cap estudi de F.P. i menys universitari. Si Socrates deia: “sols sé que no sé res”. Imagineu-vos jo que sabré. Encara que avui qualssevol pot enriquir-se culturalment gràcies a la gran oferta que tinguem: escoles d’adults, Internet, llibres...

Un altre cas que les aparences enganyen el voreu ben clar els qui sou de Vallada. Imagineu-vos un cotxe foraster que para a la altura de la estatua del Pare Presentat. Una dona d’uns setanta-i-tants o vuitanta anys de cabells blancs, pell morena i no massa ben vestida, va per la vorera cap a sa casa. El cotxe s’atura i li pregunta per on es va a l’àrea recreativa. Una vegada rebudes les indicacions i donar-li les gràcies proseguix el seu camí. El primer que pensa és: “Aquesta deu ser la més pobreta del poble”. Quan la realitat és que eixa dona té molts bancals, pisos i algun baix, dels quals trau bons arrendaments. Sens dubte té prou diners per colgar a bitllets al foraster. Encara que el seu aspecte malforjat dona a entendre el contrari, ja que, les persones “segons com van les tenen”.

Si este mateix cotxe para en un carrer que d’una cotxera ix l’amo amb un cotxe nou, el fill darrere amb un cotxe de dos anys de línia esportiva, a més tots ben abillats, la dona amb el cos motlurat pel gimnàs, este foraster quan se’n va el primer que pensa és que la crisi a aquesta família no els afecta. El que no sap és que el pare està en l’atur, la dona va 4 hores diàries a netejar cases i el fill sí que treballa a jornada completa però el xiquet xicotet està estudiant. Així que, novament les aparences enganyen.

Des de fa uns quants mesos la crisi ha aparegut com un espectre al nostre país creant mal estar i incertesa. Però com estem realment de enfastijats? Tant com pareix, menys? Cadascú conta el ball segons li va, a més a més, la crisi la té qui perd el seu lloc de treball. Qui continua en actiu i cobrant no patix els efectes negatius de la crisi encara que la situació siga ben lletja per a molta gent. Camps de futbol plens, un alt index d’ocupació hotelera en falles, centres comercials de gom a gom els caps de setmana, alguns restarurants plens a l’hora de sopar... Són indicatius que hi ha gent que no patix els efectes de la crisi. En canvi, per altra banda cada vegada hi ha més gent aturada, el menjadors de càritas i altres entitats per estiu ja havien esgotat el pressupost per l’any passat, cada vegada hi ha més gent que espera a la porta dels supermercats de les grans ciutats que estos tanquen i tiren al fem el menjar que ha caducat eixe dia... Segons el que observem vorem que cada aparença dona una idea diferent de la realitat.

Sols ens queda esperar que en un període de temps no molt llunyà les coses vagen millor, superem les sotragades de la crisi, i el futur no el vejam cobert pels núvols de la incertesa i el desconcert.

P.S. Parlant del futur, al blog http://http://hein-rich.blogspot.com/2010/03/future.html hi trobareu una magistral fotografia de com le noves generacions poden veuen el futur si les coses no canvien.

viernes, 26 de marzo de 2010

Cercant les nostres arrels.


Sempre hem resulta plaent anar a ca el meu amic Otili. Feia molt de temps que no ens veiem. Després de xerrar una bona estona tragué un llibre de la prestatgeria diguent-me si l’havia llegit. Una antiga foto de la plaça de Montesa il•lustrava la portada. El títol Retrobar Montesa 1900 a 1950. Només vore la portada i llegir el títol un calfred em recorregué l’esquena. Em vaig quedar uns segons deixant volar la meua imaginació al passat. Quantes vegades haurien passat per ahí els meus iaios? Li vaig agafar el llibre de les mans amb molta cura com qui agafa un delicat tresor. Sí, sóc un nostàlgic d’estes coses d’un passat no massa llunyà, pot ser, perquè en tots eixos objectes del passat, els paisatges del meu poble, les vivendes... Encara perviu l’esperit dels nostres avantpassats, i de manera inconscient el contacte amb ells em produix una mena de record, un contacte místic amb ells i les seues vivències.
Li vaig dir que no coneixia l’existència de la publicació, però, en volia un. Em digué que al bar Musical en venien, a més estava preparant-se una segona part, la qual espere amb il•lusió.
El llibre esta dividit per parts: economia, política i costums i societat. Oficis soterrats en les arenes del temps, costums i tradicions que encara perduren, cultius que la societat ha anat fent desaparèixer per instaurar-ne uns altres, testimonis de persones que han viscut un passat dur i maltret econòmicament. Obligades a fer moviments migratoris tant pel territori nacional com a altres països per poder sobreviure van anar transformant el paisatge del seu poble amb esforç i tenacitat.
Il•lustrat amb fotografies de persones del nostre poble, a més d’alguns paisatge emblemàtic i construccions significatives suposa una bona eina per al curiós o aquell que necessita saber un poc de la història del seu poble per fer algun treball acadèmic. Un interessant viatge a un passat no molt llunyà que despertarà la nostàlgia als que es vegen en ell reflectits i aportarà llum a tots aquells que desconeixem tantes coses del nostre poble.
Llegir Retrobar Montesa es pot llegir tot d’una tirada o cercant a poc a poc els capítols que ens resulten més atractius. Molt útil per conéixer les nostres arrels, les quals no hem d’oblidar per saber qui som i cap a on anem. Sense oblidar que a un arbre si li tallem les arrels es mor.

jueves, 18 de marzo de 2010

Carta als pares jubilats.


Després d’una llarga trayectoria en el món laboral ha arribat l’anhelada jubilació. Ha estat una vida farcida d’esforços, sacrificis i dependència del rellotge per complir uns horaris. Ara Teniu tot el temps del món per a vosaltres i gaudir esta etapa de la vida amb la màxima qualitat possible, lliures de preocupacions i obligacions.
Els fills tinguem molt a vore amb eixa tranquil•litat. Ara que es quan més lliures esteu de vegades és quan més faena vos donem. En moltes cases treballa el matrimoni i vos toca a vosaltres fer de cangurs; anant a portar als xiquets a l’escola i arreplegar-los, donar-los a berenar i tindre cura d’ells mentre els pares estan absents. Algun cap de setmana també quan volem eixir de sopar o a alguna festa, vos els deixem al vostre càrrec. Cert és que el contacte amb els néts vos rejoveneix, però, tot amb mesura pot ser bo i els excessos en canvi són perjudicials. Quants avis hi ha que patixen estrés a conseqüència dels néts?
Sempre esteu disposats a ajudar, també en tasques del camp. Si tingueu bona salut està que vos mantingueu actius, però sense abusar.
Ara és el moment de gaudir del temps lliure, temps que de vegades, pot ser vos oprimisca i desperte cert neguit al no saber que fer d’ell. Hi ha qui es compra un trosset de terra per distraure’s, altres viatgen pel món o la història a través de documentals o llibres. També cal no descuidar l’exercici; passejar, fer bicicleta, entre altres activitats que esta moderna societat ens oferix.
També es digne de menció haver arribat a esta etapa de la vida junts units en matrimoni, posant de manifest la fidelitat que haveu tingut l’un per l’altre. Heu compartit moments bons i adversitats, etapes de salut i malalties... I vegem per on, pareix que una vegada superades les crisis i els patiments –sobre tot si han sigut a causa dels fills o dels néts-, la parella veu reforçats els seus vincles d’unió.
En estos moments en els que la soledat vos pot assetjar amb més facilitat, és quan més falta vos feu l’un a l’altre per donar-vos companyia i conversa. També vos servirà de gran ajuda endinsar-vos en les aigües del passat i tirar ma dels records agradables, els quals vos faran revirure els millors moments de les vostres vides.
Per a acabar, només recordar-vos que l’amor, el sentir-vos útils, les relacions amb els demés són algunes de les claus de la felicitat, i sobre tot mantindre la il•lusió, ja que, si esta es perd sol aparèixer l’ombra negra de la depressió.

Que gaudiu d’una ben merescuda jubilació.

Afectuosament: el vostre fill.

lunes, 8 de marzo de 2010

Superar l'adversitat.


La vida es dual, sempre hi ha dos cares oposades en tot; la vida i la mort, la salut i la malaltia... Normalment al primer món les coses ens solen anar bé i no tenim massa sofriments. Quan les coses van bé no ho valorem i tots actuem de forma pareguda, però davant els infortunis és quan es posa de manifest la resiliència, la capacitat de superar la adversitat, la qual requereix de varies aptituds, les quals de vegades van marcades pel caràcter o amb la genètica, altres vegades s’aprenen amb la filosofia o el saber.

La complexa ment humana de vegades ens dona sorpreses i davant l’adversitat el més valent pot tornar-se un poruc, i el més apoquit pot convertir-se en un heroi. Ningú no sap com reaccionarà en un cas determinat fins que no es troba de ple en ell. Hi ha una màxima samurai que deia així: “tin-li por a la por.” La por atordeix la ment, bloqueja la capacitat de resposta i impedeix pensar amb coherència. La por és un mecanisme de supervivència de la natura, la qual ens fa apartar-nos del perill amb la finalitat de fer-nos sobreviure, encara que de vegades si esta es desmesurada es converteix en un verí.

Una vegada passat el contratemps; malaltia, catàstrofe natural, accident... La ment pot continuar estancada i caure en una depressió, la qual pot arribar a posar en perill la vida de l’individu. Per contra les connexions afectives que té la persona, l’autoestima, el sentit de l’humor i el diàleg poden ajudar-nos a passar pàgina i començar una nova etapa en la nostra vida. De vegades l’adversitat desperta en nosaltres capacitats que teníem adormides i desconeixíem. Altres vegades cambiem i ens fem més solidaris, més afectuosos amb els demés o inclús l’adversitat crea vincles d’unió i estreteix llaços entre les persones que pateixen el mateix mal. Les religions també uneixen a la gent en l’esperança llançant un raig de llum sobre les tenebres de la dissort. El sofriment patit sempre es deixa en mans de Déu com una prova que ens ha imposat superar, sempre amb l’esperança que es faça la seua voluntat i en una altra vida tinguem una recompensa.

Siga com siga l’home l’únic que pretén és ser feliç i superar les adversitats que formen part de la vida. De vegades els contratemps si no ens maten ens fan més savis o més forts. Si emocionalment no els superem, podem acabar dins d’un pou negre del qual ens costarà molt eixir amargant-nos la vida i amargant-los-la als del nostre voltant. Per això com deien els guerrers japonesos “cal esperar allò que no s’espera” i estar preparats per al que ens toque viure.

Un bon llibre que ens parla de tot açò és Superar la adversidad la resilencia. De Luís Rojas Marcos. Tota una eminència en el món de la psiquiatria. En ell trobareu mitjançant les diferents històries que en es conten el complex funcionament de la ment humana davant els problemes i els infortunis. Sens dubte un llibre il•lustratiu i entretingut.

Mal auguri.

Ve la tempesta. Obscures nuvolades tapen el meu sol.