jueves, 21 de enero de 2010

Il.lusió; la clau de la felicitat.


El fret de la nit convidava a romandre dins les cases. Tot i que eren les set de la vesprada els carrers romanien tranquils. Els únics locals on es veia activitat era al bar Bessó i la farmàcia. En voltat per la foscor de la nit m’adreçava pel carrer de la panificadora cap amunt cercant el carrer Mare de Déu del Carme.
La casa té l’encant i la seducció que em produixen les cases velles. Una casa a dos mans pintada de blanc, les portes de fusta, les quals conserven un picaporta, Les finestres enreixades; reformada però conservant la memòria del passat.
Truque i m’obri l’amo amb un somriure al vorem. El sentiment de satisfacció és recíproc.
Entrem a la habitació que hi ha a mà dreta. Jo considere que per a ell és la seua cambra dels tresors. Tot i que no és massa gran, les parets forrades d’un material que imita la fusta li donen un aspecte confortable i acollidor. Una prestatgeria que envolta dos de les quatre parets atapeïda de llibres acumula un munt de cultura i saber, la qual calmaria la set d’algunes ànimes assedegades de coneixements. Una finestra dona al carrer facilitant la ventilació i l’entrada de llum. En sentit oposat una tauleta amb un ordinador li obri la porta a les noves tecnologies i al món gràcies a Internet. Em crida la curiositat la foto a la vora de l’ordinador dels seus fills, als quals estima, i un dibuix a llapis del personatge que més admira i adora “Jesús de Nazaret. Un silló al costat de la taula de l’ordinador permet que puguen haver dos persones assegudes tafanejant cara l’ordinador.
Em desperta admiració com un home de cinquanta-i-pocs anys, vinsquent una infantesa difícil per a la cultura i l’estudi, a poc a poc i en una línia autodidacta ha adquirit tanta cultura; la seua ploma és àgil, explícita i directa, per la qual cosa els seus textos són agradables i fàcils de llegir. En la conversa paga la pena deixar-lo parlar, ja que sempre es poden aprendre coses noves. Tot i que la diferència d’edat és considerable –podria ser mon pare- conversar amb ell sempre em resulta satisfactori.
El vaig conèixer quan em convidà a participar com a articulista a la revista Parròquia de Tots, -encara que no sóc cap il•lustrat en açò de les lletres-. Ara s’ha creat un blog retazosdelsdestiempo.blogspot.com, per la qual cosa m’ha demanat ajuda, encara que els meus coneixements són més bé escassos, però farem el que podrem.
Un home que viu la vida amb intensitat i no té temps per a avorrir-se; editor de la revista Parròquia de Tots, catequista, component de la Caritas parroquial i com no un àvid lector. Sens dubte du endavant unes activitats que l’il•lusionen i li donen ganes de viure, al temps que satisfacció.
Simplement des de estes línees l’únic que pretenc és retre-li un xicotet homenatge per totes les coses que fa, en algunes de les quals compartim afinitats.
Per molts anys que pugues seguir així com un xiquet que corre en llibertat. Ernesto que no et falte mai la il•lusió.

viernes, 8 de enero de 2010

Qui m'ha furtat el meu tresor?


El meu tresor està compost de diverses joies, però me n’he adonat que dues d’elles no les puc conservar. Sempre s’ha dit que els diners van i venen, que res és estable, tot canvia. El pas del temps tot ho transforma i ho madura. El pas del temps és inevitable i tampoc és pot retrocedir en ell per canviar coses del passat. De vegades pensem si el temps no transcorreguera i poderem detindre’l la felicitat podria ser eterna. Però, no hi ha ni bé ni mal que cent anys dure.
Quines joies tenim que poden fer-nos sentir rics? La salut, l’amor, el treball, una vivenda, la família i dins d’esta els fills. En el paper de pares que hem triat desenvolupar durant la resta de la nostra vida el fills són algunes de les joies més valuoses del nostre tresor.
Quan són xicotets 4 o 8 anys, sovint ens demanen que juguem amb ells, tot i que arribem cansats del treball. Volen que juguem amb ells que compartim moments d’oci i esbargiment. El problema és quan les obligacions ens resten molt de temps i el poc temps que tenim el volem per a nosaltres; temps per connectar-nos a internet, per a llegir... La resposta de vegades és; “estic cansat deixa’m descansar un poc”. No valorem eixos moments que el xiquet vol compartir amb nosaltres. Passarà el temps i al cap d’uns anys quan nosaltres li diguem al nostre fill d’anar a fer una excursió en bicicleta o anar qualssevol lloc, ell ens respondrà que se’n va amb els seus amics. S’haurà fet més major i independent sense quasi adonar-nos i eixos meravellós anys en els que anaven junts ací i allà ja seran cosa del passat.
En el meu cas el meu fill major té sis anys, enguany ja ha començat el catecisme per prendre la comunió. Ja ha començat el primer pas en tindre una obligació els diumenges anant a missa. Jo tinc poc de temps lliure i els diumenges pel matí ell ja està lligat. Creixerà i pot ser voldrà fer una activitat extraescolar: música, futbol... Haurà d’anar a entrenar, a assajar, després quedarà amb els amics i companys per fer una volta. Més tard vindran els sopars amb els amics, les eixides nocturnes a les discoteques, la universitat -si vol estudiar-, i a poc a poc anirà desapegant-se nosaltres els pares i fent la seua vida. La xiqueta és un poc més menuda però també li arribarà l’hora.
Nosaltres ens trobarem un poc deixats de banda, pot ser un tant tristos perquè els nostres fills no ens fan massa cas i no ens necessiten. Això serà bo, llei de vida, i nosaltres haurem d’estar ben orgullosos d’haver criat i educat els nostres fills, fent-los arribar a madurar i a ser independents de nosaltres, tot i que, en el fons ens agradaria que no cresqueren per poder gaudir d’ells i d’eixa etapa en la que una vegada es tancava la porta de casa per anar-se’n la família a dormir, tots els membres romanien gitats als seus llits.
El meu tresor no me’l furtarà ningú, tan sols el pas del temps el fa créixer i madurar, fent-lo independent i apartant-lo de mi, alhora que ell poc a poc va vivint la seua vida i integrant-se en la societat de la que forma part, i jo quin remei, arribada l’hora ho hauré d’acceptar amb una mescla de resignació, melangia i alegria tot al mateix temps.

Mal auguri.

Ve la tempesta. Obscures nuvolades tapen el meu sol.