Este article pretén fer un xicotet homenatge a totes les persones que dia a dia s’esforcen en les seues tasques i ningú no les reconeix, al temps espere que servixca per a fer reflexionar a tots els lectors i entre tots pugam fer més feliços als demés.
Recorde ja fa un grapat d’anys, quan treballava a Canals en una fàbrica de tèxtil, m’impactà vore a l’entrada de l’oficina un bust del fundador de l’empresa. El bust havia estat un regal per part dels treballadors en reconeixement a com s’havia portat de bé amb ells.
És clar que això dataria dels anys setanta quan la gent encara pareixia que tenia un poc més de consideració pels demés. Avui ens em fet egoistes i no valorem allò que tenim o que la resta fa per nosaltres; els fills anem a la nostra i no reconeguen l’esforç dels pares, els marits no valorem la tasca de les nostres dones a casa. I la llista es podria perllongar molt més. Les tasques desenvolupades passen com una obligació que la vida ens ha imposat a cadascun de nosaltres sent el nostre deure fer-ho ben fet. El que no sabem és que tots de vegades necessitem que se’ns lloe el treball que fem, especialment en etapes de molt d’estrés o tensió. Que poc costa dir-li al nostre fill com està fent-ho de bé a l’escola, o la nostra parella dir-li lo meravellosa que és i la sort que tenim al estar casts amb ella per tot el que fa per la família. De xicotets ens ensenyaven a donar gràcies per les coses que ens donaven, i ara, de adults ens hem oblidat de ser agraïts. Pareix que només saben obrir per queixar-nos. Quan el dinar no està massa bo si que sabem protestar, en canvi si està bo, no alabem al cuiner o a la cuinera.
La persona a la que si li reconeix el treball ben fet se sent útil al temps que agraix el reconeixement de la seua tasca. Les nostres paraules poden ser tan reconfortants per a l’ànim, com una sopa ben calenta per al cos en un dia d’hivern. La persona que se sent lloada és més feliç i per tant més amable amb la resta, amb la qual cosa pot fer més agradable l’existència als demés.
Per a acabar sols em queda recomanar-vos la lectura de Sopa de pollo para el alma de Jack Canfield.
Feliç lectura.
Recorde ja fa un grapat d’anys, quan treballava a Canals en una fàbrica de tèxtil, m’impactà vore a l’entrada de l’oficina un bust del fundador de l’empresa. El bust havia estat un regal per part dels treballadors en reconeixement a com s’havia portat de bé amb ells.
És clar que això dataria dels anys setanta quan la gent encara pareixia que tenia un poc més de consideració pels demés. Avui ens em fet egoistes i no valorem allò que tenim o que la resta fa per nosaltres; els fills anem a la nostra i no reconeguen l’esforç dels pares, els marits no valorem la tasca de les nostres dones a casa. I la llista es podria perllongar molt més. Les tasques desenvolupades passen com una obligació que la vida ens ha imposat a cadascun de nosaltres sent el nostre deure fer-ho ben fet. El que no sabem és que tots de vegades necessitem que se’ns lloe el treball que fem, especialment en etapes de molt d’estrés o tensió. Que poc costa dir-li al nostre fill com està fent-ho de bé a l’escola, o la nostra parella dir-li lo meravellosa que és i la sort que tenim al estar casts amb ella per tot el que fa per la família. De xicotets ens ensenyaven a donar gràcies per les coses que ens donaven, i ara, de adults ens hem oblidat de ser agraïts. Pareix que només saben obrir per queixar-nos. Quan el dinar no està massa bo si que sabem protestar, en canvi si està bo, no alabem al cuiner o a la cuinera.
La persona a la que si li reconeix el treball ben fet se sent útil al temps que agraix el reconeixement de la seua tasca. Les nostres paraules poden ser tan reconfortants per a l’ànim, com una sopa ben calenta per al cos en un dia d’hivern. La persona que se sent lloada és més feliç i per tant més amable amb la resta, amb la qual cosa pot fer més agradable l’existència als demés.
Per a acabar sols em queda recomanar-vos la lectura de Sopa de pollo para el alma de Jack Canfield.
Feliç lectura.
No hay comentarios:
Publicar un comentario