domingo, 30 de agosto de 2009

La Mare de Déu de més lluny no fa més miracles.


Els humans per la nostra condició d’éssers racionals tendim a creure que allò que està fora de la nostra casa és millor; es adir pensem que la Mare de Déu de més lluny fà més miracles.
Ací a Vallada hi ha gent que gaudix de l’esport dels senderisme i alguns caps de setmana se’n van a practicar-lo a altres localitats quan encara hi ha molts racons que tenen el seu encant i molta gent els desconeix.
Un altre exemple és el berenador i l’àrea recreativa; creats per a l’ús i gaudi públic, del qual fan més ús els forasters que els veïns del poble. “Això ja ho tenim massa vist”. És el que solem dir.
No sabem valorar allò que tenim fins que ho perdem, no podrem arribar a estimar quelcom si primer no ho coneguem.
Quantes vegades hem escoltat allò de “hi ha que consumir productes de la terra”. L’embotit de Requena, el raïm de taula del Vinalopó. A les terres catalanes el mateix: el cava de Sant Sadurní d’Anoia... Però i la literatura en la nostra llengua? -Esta llengua que ens ha acompanyat des que hem nascut-.Consumim llibres dels nostres autors?
De segur que molts de nosaltres hem llegit El Guardià de l’anell de Vicent Pascual, el qual ens el feren llegir a l’escola quan érem adolescents. Així com altres de lectura obligada a l’escola. Però els escriptors com Toni Cuquerella, Joan Andrés Sorribes i Francesc Bodí, si no fora perquè van guanyant algun premi literari i tenen altres ocupacions no podrien viure de l’ofici d’escriptors. I es que estem acostumats a llegir en castellà i si llegim en valencià o català són majoritàriament bestsellers. Crec que hauríem de replantejar-nos un poc la nostra selecció alhora de llegir. Els llibres d’autors valencians o catalans, normalment solen ser mes curts i fàcils de llegir que els bestsellers. Això no vol dir que vagen a ser més roïns en quan a qualitat literària o en entreteniment.
Per acabar vos faré unes recomanacions per si vos apetix llegir alguna coseta interessant.
Quina lenta agonia la dels ametlers perduts. Toni Cuquerella.
La Creu de Cabrera. Joan Andrés Sorribes.
L’infidel. De Francesc Bodí.
Dies de Verema. Joan Olivares.
La plaça del diamant. Isabel Clara Simó.
Això és llarg de contar. Josep Franco.

Espere que estos títols vos ajuden a superar la depressió “postvacacional”que a tots ens afectarà en major o menor mesura.

Feliç lectura.

martes, 18 de agosto de 2009

EDUCACIÓ; UNA INVERSSIÓ DE FUTUR.




Quan anem pel carrer i veiem a un xiquet enfadar-se amb els seus pares, muntar el numeret i inclús insultar-los perquè no li compren esta o l’altra cosa o no el deixen fer el que l’infant vol, el primer que pensem: “Quin xiquet més mal educat”. Es a dir associem la seua conducta amb l’educació rebuda. Però qui educa al xiquet?

En primer lloc els qui han de donar exemple de conducta són els pares, els quals viuen amb ell i són el far guia de l’infant. La forma de parlar, com tracten als demés, als seus propis pares i familiars, com s’expressen. Totes eixes coses van deixant un registre en el disc dur dels més menuts, sempre s’ha dit: “en el cau dels conills el que fan els pares fan els fills.” Després cal "perdre el nostre temps" com a pares amb els nostres fills; educant-los en valors, explicant-los que allò que no els agradaria que els demés els feren a ells que no ho facen als demés, llegint-los contes i històries, però explicant-los eixe missatge moralitzador que de vegades es llig entre línees. Tot el temps que invertim en els nostres fills a la llarga resultarà profitós, per la qual cosa uns pares curiosos amb inquietuds culturals i dedicació als seus fills, és més fàcil que els trasmetesquen més valors morals que un altre que els té més descuidats i els deixa amb el ramalet damunt del muscle. Açò sempre no és així, ja que també se sol dir “tots d’un ventre i cadascú d’un temple” . Uns pares poden tindre dos o tres fills i per causes psicològiques o genètiques que li marquen el caràcter poden fer que un fill siga un home de compte i raó i un altre una ovella descarrilada.

Altres factors que influeixen en la educació són els mestres i l’escola. On els pares han delegat l’educació dels seus fills, i precisament on menys valors morals s’ensenya o s’ha ensenyat fins ara. –No sé açò de la educació per a la ciutadania quin fruits donarà a llarg termini-.
La societat i el medi en el que el xiquet viuen, els mitjans de comunicació, les sèries televisives, els videojocs, tot allò que rodeja la vida dels nostres fills també tenen una forta influència en la seua conducta, en la forma de parlar d’expressar-se. Les persones que ronden els cinquanta anys miren arrere i miren al present pensant com ha canviat la societat. Què ha pogut passar per a que s’haja perdut el respecte, als majors i als no tant majors, els bons modals...? Quines han sigut les causes sociològiques del canvi? Ara tot es fa més prompte; s’ix de festa més prompte, comencen a beure i a flirtejar amb les drogues, a iniciar-se en el sexe... Qué està passant?

Per altra banda els nostres governants exerceixen de pares de la nació. Ell són els que han de posar les lleis i les llimitacions de nosaltres els ciutadans i de les autonomíes. Si l’estat posa una llei en la que un pare no li pot pegar un carxot al seu fill i tampoc un mestre, la cosa no va massa bé. No és que jo siga partidari de la violència ni els mals tractes, però de vegades un xiquet fa perdre els papers a un pare i si este li pega una bufetada, el xiquet el denuncia i el du a juí, li posen una ordre d’allunyament “del seu propi fill”. Fins on arribarem? Un altre exemple és que el pare li diga al seu fill d’anar a ajudar-li a fer olives i el fill li conteste que ell no va, i si l’obliga el denunciarà per explotació infantil. Davant d’açò el pare de vegades amb resignació calla i el deixa estar i possiblement no aplique mesures. Pot ser també li diga al cap d’un temps: “Vols eixes sabatilles? Doncs treballa i guanyate-les. Te’n recordes quan no va voler vindre a fer olives? Ara veges qui te les compra.”
La veritat és que amb eixes lleis absurdes no anem a cap lloc, jo per la meua banda mai he gossat negar-me a ajudar a casa en les tasques del camp, cert és que cada u té el seu caràcter i manera de pensar, també potser m’han inculcat des de menut que hi ha que ajudar en casa que els pares molt fan per mí.

Per a acabar i de forma utòpica, si tots els pares perdérem més temps educant als nostres fills i la societat en general respirara d’una altra manera guiada per l’estat, pot ser els nostres fills, -la generació del futur- es comportara d’un altra manera.

lunes, 10 de agosto de 2009

BANDOLERS NOBLES, NOBLES BANDOLERS.






Des que l’home viu en comunitat agrupat en pobles sempre hi ha hagut partides de gent que han viscut fora de la comunitat al marge de la llei. Homes rudes i sense escrúpols, els quals han consagrat la seua vida a perpetrar robatoris i al pillatge. Són els homes de la serra anomenats roders o bandolers a les terres catalanes i valencianes.
Sens dubte quan parlem de roders, la nostra imaginació vola al segle XIX, i ens ve a la ment la imatge de l’individu ataviat amb botes de cuir altes, pantalons ajustats, camisa blanca, jupetí de pana negra, mocador al coll per tapar-se el rostre a l’hora de cometre malifetes, barret de forma arrodonida, embolcallat en una manta morellana, exhibint una gran navalla a faixa i trabuc en mà.
Quasi sempre pensem en el roder dolent, el qual amb poques ganes de treballar i fart de suportar l’opressió del cabdill local o noble que el sotmet, tria l’opció més fàcil, dedicar-se a cometre robatoris, assaltar viatjants que trepitgen els solitaris camins, i fins i tot segrestar persones importants amb la finalitat de demanar una quantiosa xifra econòmica a canvi del seu alliberament.
Hem de tindre en compte que el segle XIX fou un segle sotragat per nombroses guerres; les guerres Carlistes, la guerra contra el “francés”. El territori valencià, tanmateix com la resta del territori espanyol patien dificultats econòmiques amb l’incentiu que els terratinents i el cacics no renunciaven a cobrar-los les excessives rendes als mitgers i camperols. Les malaurades vides romanien subjugades al ric propietari, ires podien fer per canviar la seua dramàtica situació. D’aquestes circumstàncies sorgeix la figura envoltada per una aureola de romanticisme; la del roder d’esperit noble. Homes treballadors i honestos, els quals pels avatars del destí es veuen obligats a fugir a la serra i viure al marge de la societat. Homes amb sentiments que pateixen l’infern d’haver de viure apartats de les persones a els que estimen i estar contínuament fugint de la justícia, obligats a cometre pilleries per poder sobreviure. Però aquest tipus de roder pren revenja i fa la guitza als cacics dels nuclis urbans, de vegades reparteix part del botí entre els més desfavorits que de vegades l’ajuden donant-li menjar i refugi. També solen estar amb bones relacions amb els rectors i capellans. Els estrats més baixos de la societat de vegades els tenen com a herois que fustiguen als rics i ajuden als pobres.
Respectats per uns i temuts per altres tres exemples clars són: el Gatet d’Otos, que trepitjava principalment la Vall d’Albaida, el Frare, el qual estava assentat a la Ribera Alta i un molt conegut a les terres catalanes, el qual el seu nom es barreja entre la història i la llegenda, el qual visqué a primeries del segle XVII Joan Sala el Serrallonga.
Sobre estos i altre roders podríem escriure un munt de coses, però si voleu gaudir del plaer de la lectura i endinsar-vos en el món del bandolerisme tres títols molt recomanables són: L’últim roder, de Josep Franco, Pana negra de Joan Olivares, estos dos títols de edicions Bromera i Serrallonga de Isabel Graupera i Lluís Burillo de l’esfera dels llibres.
Haureu de ser vosaltres els qui decidireu quin és més bó que els demés.



Feliç lectura i bones vacances.

sábado, 1 de agosto de 2009

Pregunta-li a Alicia.







“El diable poseeix el poder d’adoptar formes agradables.”

Hamlet.

William Shakespeare.


Transcurría el curs escolar 1986/87. Aleshores jo tenia dotze anys. Una edat difícil segons els adults. Recorde amb especial afecte a D. José Ocón, el nostre professor de ciències naturals i matemàtiques, el qual era un gran aficionat a la lectura i a escriure relats curts. Alguns dies si sobrava temps després d'explicar la lliçó ens llegia alguna de les seues creacions.
El que més hem va agradar i encara recorde és el de Priscil.la, el qual vos referiré, no tan elegantment com escrivia ell, però si que en quedarà l’essència.
El relat ens situa en un poble que pot ser qualssevol de tot el territori nacional a mitjans dels anys 80.




Miquel, un jove adolescent en temporada d’exàmens primaverals, després d’uns dies de pluja decideix eixir a donar una volta per les immediacions del castell. Necessita desentumir els músculs i airejar la seua ment castigada per tantes hores d’estudi.
Les pluges han deixat al descobert una xicoteta cova, la qual ningú no sabia de la sua existència. Encuriosit s’endinsa en la petita excavació i descobreix un caixa de fusta, dins de la qual hi ha un llibre amb les tapes metàl·liques. En el la part superior es llegeix el títol: Priscil.la. I més avall una inscripció: si no tens por, obri’m. Al bell mig del llibre uns ulls femenins, càlids, i sensuals el miren amb aire insinuant.
Miquel l’obri i comença a llegir:”Jo sóc Priscil.la, una princesa encantada en forma de llibre. Per a conèixer-me passa les meues pàgines i delectat amb el tacte, l’olfacte y la vista. Passant les meues pàgines aniràs coneixent-me, al temps que gojaràs de plaers inimaginables.”
El xic passa la pàgina i es trobà amb la pell de Priscil.la, agradable al tacte, perfumada amb reminiscències de canyella. El simple contacte amb els dits el feia embogir. El plaer era infinitament superior al que mai haguera pogut experimentar.
Quan el jove se n’adonà, havien passat dues hores, decidí tancar el llibre i tornar-se’n a casa al temps que pensava en no dir-li res d’allò a ningú.

El jove tornà a la vesprada següent a visitar la cova per passar una nova pàgina i repetir la mateixa satisfactòria experiència. Se li va aparèixer Priscil.la en forma d’espectre lluminós. Era ermosa, sensual i encisadora, no feia por, però transmetia una estranya sensació d’atracció.

L’esperit li digué que el llibre li proporcionaria els majors plaers que podera imaginar. El llibre era bastant gruixut, però una vegada arribara al final el jove moriria, aleshores Priscil.la li donaria tres-cents anys de màxima felicitat en l’altra vida. Després l’ànima del jove seria per a Priscil.la per tota la eternitat. Tenia cinc dies per a decidir-se, una vegada passat el termini no hi hauria marxa enrere.

El jove es trobava extasiat amb la pell de la princesa i per res del món renunciaria al llibre.
Dia rere dia el jove visitava la cova per retrobar-se amb el llibre, al quint dia se li paregué l’ànima d’un príncep que un dia va ser jove, fort i sà. Li contà que caigué en les mans del maleït llibre i li recomanava que abandonara la seua lectura.
“Torna a ta casa, segueix amb els estudis per a ser algú el dia de demà, no continues amb Priscil.la. Què són tres-cents anys de felicitat comparats amb tota la eternitat?
El jove no li va fer cas i continua amb les seues visites. Ara ja estava enganxat al llibre.
Passaren els dies i el jove començà a faltar a classe, a perdre pes. Ara ja no freqüentava els seus amics, tot el temps lliure era per al llibre. Començà a baixar-li el rendiment acadèmic, i acte seguit aparegueren les bregues amb els seus pares per la seua conducta. Al mateix temps el llibre ja no li proporcionava el plaer de les primeres pàgines, encara que ell esperava que tot fora com adés. S’endinsà en les entranyes de la princesa; fètides, fastigoses, les quals el feien sentir-se incòmode i malalt, però ja no hi havia marxa enrere.

Donat el seu estat de feblesa s’emportà el llibre a sa casa i continuà repassant el llibre d’amagat postrat al llit. Quan arribà a l’última pàgina el jove morí amb el llibre entre les mans. Son pare el trobà mort, i en un atac de ràbia llançà el llibre a la llar on fou past de les flames. Tan sols quedaren les tapes mig socarrades.

Ningú va gosar tocar el jove ni tan sols per tancar-li els ulls. Quan el metge arribà per certificar la mort, veié reflectit els ulls de Priscil.la en els del jove.
Eixa mateixa nit el metge tingué un estrany somni en el que un misteriós príncep li relatava la seua història i la del jove que havia mort eixe dia.

Setmanes després a les tres de la matinada sonava insistentment el timbre de cal metge. Era el policia local. Havien trobat un jove mort en una vorera, requerien la presència del metge per certificar la mort.
El metge es vestí a corre cuita i se n’anà amb el municipal.
El jove estava assegut amb les cames estirades damunt de la vorera amb la camisa arremangada en un braç fins al colze. Una goma li oprimia el braç, al temps que una petita xeringa romania clavada en la vena del jove. El metge s’hi acostà i un vent fred li traspuà la medul·la del ossos. Als ulls del jove es reflectien els de Priscil.la. El metge ho veié clar; Priscil.la era un esperit maligne que s’alimentava de l'energia del joves a través del llibre. Una vegada el llibre va ser destruït es va buscar un altre mitjà; les drogues.



El relat segons recorde tenia uns quants folis, jo com he dit adés no tinc la destresa en l’art de l’escriptura com la del meu professor, encara que el missatge queda palés.


Sobre llibres que ens parlen de les drogues podríem escriure rius de tinta, però vos en suggeriré un parell:
“Pregúntale a Alicia.” Llibre d’autor anònim del mitjans del setanta editat pel Circulo de lectores. Ambientada a principis dels anys 70, ens mostra la cara amarga de la suposada triomfant societat nord-americana. Es reflecteix l’etern conflicte generacional amb els seus problemes de comunicació, així com alguns motius pels quals els joves s’endinsen en el món de les drogues. El diari d’una adolescent que cau en el món de les drogues amb dramàtic final.

El segon, Los archivos de Salem de Robin cook. En edició de Plaza y Janés de 1995 o del Círculo de lectores amb edició del mateix any.

Robin Cook especialista en novel·les d’intriga mèdica ha sabut combinar la passió dels avanços mèdics amb el plaer de la investigació històrica aconseguint una magistral novel·la.

Kim Stiwart infermera i suposada descendent d’una bruixa de Salem hereta una propietat de la seua avantpassada, en la que durà una investigació històrica junt amb la troballa d’uns estranys fongs al sotan de la casa.

Un llibre que enganxa al lector i no el deixarà indiferent si sap esbrinar el missatge que hi ha entre línees.

En resum un parell de llibres molt recomanables per a estes vacances.

Feliç lectura:

Un amic dels llibres. “

Mal auguri.

Ve la tempesta. Obscures nuvolades tapen el meu sol.