sábado, 25 de julio de 2009

El soroll de la resta.




Francesc Bodí (Agres 1963) és professor de Filosofia a Alcoi. També es dedica al camp de la narrativa, en el qual alguns de les seues millors obres són: Passions apòcrifes, L’infidel (Premi Enric Valor de Novel·la i Premi de la Crítica dels escriptors valencians), Havanera (Premi Alfons el Magnànim) i la seua última creació El soroll de la resta, el qual ha estat distinguit amb el XIII Premi Enric Valor de Novel·la.
La seua professió és fa de notar en els seus textos, als quals els dona un caire filosòfic, i psicològic.
En El soroll de la resta, Bataller un periodista consagrat en el món de la publicitat, pateix un infart de miocardi greu. Apartir d’eixe moment agafa consciència que el compte enrere ha començat i aleshores li venen a la memòria records de la seua joventut quan estudiava a França i com va ser de feliç en aquell temps. Conscient que la vida s’encarrila depenent de la direcció que s’agafa en cada cruïlla li agradaria tonar enrere i redirigir la seua vida, la qual ha caigut en la rutina. El passat per a ell l’ompli de melangia i records. Eixa absència el fa sentir-se buit, al temps que amb resignació ha d’acceptar el que li pertoca viure.
En resum és una reflexió sobre el món de la publicitat, de la cultura de la imatge, de la falsedat del present, l’escissió del subjecte contemporani i sobre la rapidesa en la que transcorre la vida. Una novel·la psicològica, carregada d’ingredients filosòfics que ens ensenyen com es pot ser de feliç amb una vida senzilla, evitant la competència a la que ens sotmet la societat per a adquirir un estatus elevat i triomfal.
Francesc Bodí, amb una prosa àgil, en la que fa us d’unes descripcions encisadores, té la qualitat de transmetre’ns els sentiments dels personatges i fer-nos sentir la nostàlgia que comporta el haver de separar-se d’ells quan la novel·la s’acabe.
Un llibre molt recomanable per a esta època estiuenca en la que tenim més temps lliure i que segur no deixarà indiferent al lector.
Bones Festes Patronals i feliç lectura, us desitja:

Un amic dels llibres.

sábado, 18 de julio de 2009

Caçadors d'emocions.






Fa uns anys que conec a Kike. Va ser al Centre Excursionista Alt de la Creu de Vallada. Tots dos teníem dues aficions en comú; els esports de muntanya i guardar records d’aquestes excursions, ell mitjançant la càmera de fotos i jo amb la de vídeo.
Per la meua banda ha sigut una afició en la qual no he aprofundit massa, en canvi ell ha arribat a un nivell professional en el món de la imatge digital.
Fa excursions pel territori nacional i viatges per qualssevol indret del planeta captant eixos petits instants o imatges de la vida, que tanmateix com l’aigua d’un riu no torna a passar pel mateix lloc, eixos instants no es tornaran a repetir.
Si les fotos són de un viatge que Kike ha fet ell tot sol, ens podem fer una idea d’on esta o com hi viu la gent en aquell indret. Podem seguir el seu treball en la web
http://www.hein-rich.com/ o al seu blog http://hein-rich.blogspot.com/
A Rubén Mitjavila, la seua afició al món de la imatge li nasqué quan es va casar i els companys de treball li regalaren una càmera de vídeo digital. Després de gravar el viatge de noses i muntar el vídeo amb un programa informàtic, descobrí que hi havia un món que l’encisava i no li era conegut. Al poc de temps començà a fer cursos de fotografia i el que comença com una afició ara és la seua passió.
La càmera es convertí en la seua companyona de viatges i escapades.
Una vegada vaig estar visionant unes fotos d’un viatge de Rubén i la meua cosina a França a la zona dels castells del Loira i amb el reportatge fotogràfic em vaig fer una idea de l’encant de la regió.

Una vegada a sa casa, se les miren si cal les retoquen amb l’ordinador adornant la realitat o corregint eixos xicotets defectes que han pogut eixir. Després, com si foren enòlegs que tenen cura de la seua bodega, se les classifiquen i ordenen en àlbums digitals o impreses en paper.
Així com el vi millora les seues qualitats organolèptiques amb el repòs al lloc adequat, les imatges capturades adquireixen valor amb el temps. Però no es tracta d’un valor monetari com les antiguitats, sinó més bé d’un valor sentimental per al qui ha compartit excursions i viatges amb ell. I més encara si han passat un quants anys. Quan hom veu les fotos d’aquella excursió a tal lloc, les imatges es converteixen en la clau que obri la porta de la memòria, i esta viatja al passat. El cofre de les emocions sobri i una nota de melangia barrejada amb al.legria es dibuixa en el semblant. Sempre se sol dir “ostress, miraa les fotos de quan anàrem a”... Els més sensibles poden inclús notar un calfred que els recorre l’esquena. “Mira fulanet que jove estava”. O “com o passarem de bé en eixe poble”. Són les expressions que se solen dir en estos cassos.
La ment es trasllada al lloc de la imatge, però a més reviu records d’aquelles dates. Pensant mentres les mira que el temps passa i no torna, per tant cal viure el moment i saber gaudir-lo. Açò no vol dir que hom vaja a dilapidar els seus estalvis i no tindre unes previsions mínimes de futur, sinó que la vida està per a viure-la i gaudir-la. El nostre objectiu en este món és ser feliços.
Els qui més poden gaudir de la frescor de les aigües del passat és la gent més major, la qual ja va entrant en edat i perdent forces o capacitats. Per a ells de vegades volar al passat per mediació de la memòria els fa reviure els bons moments viscuts de la joventut, vegent com han canviat ells i els que els envoltaven i inclús, de vegades, vegent com hi ha gent que ja no hi és a este món. Per això eixos petits retalls de la realitat s’han de conservar i guardar per a esplaiar-se en un futur.
Per a acabar només em resta dir-vos: “Continue així, no perdau la vostra afició, perquè durant molts anys pugau continuar sent caçadors d’emocions.

Un amic dels llibres.

jueves, 16 de julio de 2009

Carta a un mestre d'infantil.


UNA VOCACIÓ, UN SOMNI, UNA REALITAT.

Va quedar palesa la teua vocació quan elegires magisteri infantil; el teu somni educar i ensenyar els més menuts.
Hi ha qui pensa que és molt bona faeneta i no cal escalfar-se molt el cap, però sols els qui inverteixen part del seu temps en nosaltres saben com pot ser d’estressant la teua faena.

Fa tres cursos que entrarem a l’escola; alguns il·lusionats de vindre a passar-ho bé amb els companys, altres amb un cert neguit al cos, fins i tot hi havia qui no es feia la idea que havia de vindre a l’escola.

La primera vegada que et vegerem irradiaves confiança, pot ser per eixa expressió d’alegria del xiquet que encara conserves al teu interior, al qui malauradament molts adults deixen perdut en les boires del temps a mesura que han anat cresquent.

Et posares al comandament del timó del vaixell de l’aprenentatge. I com un bon capità anares conduint-nos per les illes del saber. Amb tu hem conegut el món dels insectes, hem viatjat per altres cultures, ens endinsàrem en el món dels mamífers, les aus i els peixos, hem aprés a ser més respectuosos amb els nostres companys i familiars, a ser més educats, més independents i autònoms, ens has donat les primers preses de contacte en el món dels números i les lletres. I una cosa molt important ens has instruït en valencià, la llengua que hem escoltat des que estàvem dins del ventre de les nostres mares, eixa que ens acompanyarà durant la resta de la nostra vida i ens comporta la nostra major senya d’identitat.
La llista es podria perllongar encara més, però no és este el propòsit.

Al final del cicle el teu esguard reflecteix una nota de cansanci per l’esforç realitzat al temps que en la comissura del teus llavis, es manifesta un somriure de satisfacció pel treball ben fet.

El meu cor, encara que resulta paradoxal esta dividit en dos sentiments; un d’al.legría, ja que anem a començar un nou cicle i a continuar avançant en el nostre aprenentatge. L’altre de tristor, per no poder continuar este viatge guiats de la teua voluntariosa mà.

La teua imatge quedarà gravada en el meu cor. Sols em resta expressar-te el meu sentiment de gratitud.

Gràcies per estos tres meravellosos anys.

En Vallada a 23 de juny 2009.

El teu alumne del cicle 2006 2009.




viernes, 10 de julio de 2009

ESPERANT UN RAIG DE LLUM.


En premier lloc abans de començar esmentar que la meua veu ix de les boires de la ignorància, per la qual cosa espere que algú em done una resposta.

L’home és l’animal evolucionat que més destruix el medi ambient. Tots hauríem de tindre clar que este planeta no és una herència dels nostres pares sinó un préstec del nostres fills, per la qual cosa s’ha de cuidar.
També és cert que ningú vol al seu poble una central nuclear, una presó o un abocador, però tots som conscients que fan falta per al funcionament de la societat actual.
De tots és ben sabut que fa unes setmanes arrere al poble de Moixent es volia instal·lar un macroabocador de fem. A primera vista pareixia que l’alcalde moixentí estava a favor, però les pressions de la gent feren que canviarà d’opinió.
Ara demà dissabte hi ha una manifestació encontra de l’abocador que volen instal·lar a Llanera. Ningú no el vol tampoc ahí.
Es clar que els ingeniers que han pensat on col·locar-lo han estudiat les característiques d’impermeabilitat del terreny, les corrents d’aire pel tema dels olors i altres punts que deixen palesa la ubicació del mateix. Però clar de vegades es prou que una força política diga blanc perquè l’altre diga negre.
Un exemple clar quan es volia fer el transvasament de l’Ebre un votant de dretes em discutia que els llaurador si no tenien aigua per a regar que no posaren eixos cultius de regadiu i es limitaren a mantindre els de secà, quan ell té uns terrenys que són un pedregal i li ve ben bé regar per degoteig. Un altre exemple és el d’un poble governat per la dreta, en el qual hi viu un votant d’esquerres defensor del medi ambient i les energies alternatives. Sent així estava en contra que al seu poble es fera un parc eòlic a la part més alta de les serres. Molt bé, això al meu poble s’anomena hipocresia, en política no sé quina terminologia empraran.
Per tant m’agradaria que tant els defensors com els detractors de l’abocador contestaren al present escrit amb la finalitat d’il·luminar les nostres ments, així jo com altres lectors ignorants, contrastant la informació pugam forjar-nos una opinió des de la lògica i la coherència i no tindre una opinió depenent del partit polític al que li tinguem simpatia.

Gràcies de bestreta.

miércoles, 8 de julio de 2009

MÉS PLATÓ I MENYS PROZAC.


En esta moderna societat que ens ha tocat viure, en la que tenim quasi tot alló que volem. De vegades es quan més sols i buits ens trobem. De vegades creguent que aquesta vida és un fàstic i com som de desgraciats. Cada vegada hi ha més gent que acudix a la consulta del psicòleg o psiquiatra per a consultar-li els seus neguits que el turmenten i el fan infeliç.
Per posar un exemple, jo conec a un xic, que malgrat treballar a la millor empresa de Vallada era infeliç. No per la insguretat laboral del qui és mà d´obra no especialitzada, sinò perquè no valoraba allò que tenia: Un lloc de treball al poble on resideix amb tots els avantatges que això comporta, un bon ambient amb els companys de treball, uns amos que tracten bé al treballador i son puntuals amb el pagament de les nòmines, a més de donar tots els drets que la llei marca als treballadors.
Ara que està en l´atur és quan se n´adonat d´allò que tenia i no valoraba i ara ho ha perdut a conseqüència de la crisi.
És clar que quan tot va bé, hom vol més del que té i no valora eixes xicotetes coses que donen la felicitat i de vegades no sabem apreciar.

Clar que en estes dates, si a hom el banc li lleva la casa o pasa pont i calderes per a arribar a fí de més, l´envaix la desesperació i de poc li valen coples. Així i tot els cristians creients pensen; Déu proveirà, ja vindran temps millors, mentre estem la familia junta i amb salut anirem fent.
Són eixa classe de persones que assaboreixen el temps en que veuen al seus fills jugar feliços amb un somriure a la boca. Els qui valoren l´esforç de la parella, bé siga fent la faena de casa o al lloc de treball. Aquells qui donen gràcies a Déu o a les forces de la natura per estar vius, o pasejant pel camp sota un cel blau i lluminós.

Per descomptat hom ha de posar voluntad i tot el que estiga de la seua banda per millorar la seua situació, evol.lucionar i prosperar, però dins del mal cal aprendre a vore la part positiva de les coses i a traure´n profit.

Però no tots som iguals ni pensem el mateix. Hem d´aprendre a viure el moment, sense anclar-nos en el passat ni obssesionar-nos en el futur assaborint el present. Açò que es diu tan fàcil i ja deia el poeta Kavaffis no resulta fàcil a tot-hom de posar en pràctica. Bona prova d´açò és que cada vegada hi ha més gent que acudix al psicòleg, independentment que en estos temps de crisi el nombre aumenta considerablement.

És clar que molts problemes requerixen ajut psicólogic, però molts altres es podrien sol.lucionar amb ajuda fil.lossòfica. Tot és qüestió de perspectiva i com es veja el problema. De vegades la fil.lossofia i la psicologia s´unixen alhora de donar una sol.lució.
Quans llibres d´autoajuda hi ha que el seu rere fons és fil.losòfic? Com per exemple: Contes per a pensar, de Jorge Bucay. Llibres que no deixen indiferent al lector i que poden fer-nos viure un vida més plena i feliç.

Comentava un dia amb un altre col.laborador d´aquesta revista, Tonet, que em deia que alhora de llegir li agradaven els clàssics, ja que si un text tenia per exemple 2000 anys i havia arribat als nostres dies era perquè era bó, i mereixia la pena fer l´esforç que de segur es voria recompensat. Això és el que passa amb les obres dels grans pensadors que si han sobreviscut fins hui és per quelcom.
Però si el lector coneix estes obres o pensa que poden ser massa avorrides un llibre molt recomanable que ens parla del que ací us he esmentat és:Més Plató i menys prozac, de Lou marinov El qual ens convida a endinssar-nos en el extens món de la fil.lossofia i els grans pensadors de la història, a més de posar-nos exemples de cassos de la vida qüotidiana en els que la fil.lossofia presta el seu ajut. El llibre el podeu trobar a la biblioteca municipal en castellà.

Espere que estes recomanacions que circulen per internet vos serveixquen d´ajut per a fer front a la crisi que sotraga estos temps:


VIURE PER RES o MORIR PER ALGUNA COSA...

He après que ningúno és perfecte...
fins que t'enamores.
He après que lavida es dura...
però jo ho sóc més!
He après que lesoportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar
les aprofita un altre.
He après que quan sembresrancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a
un altre lloc.
He après que hauria d'utilitzar
sempre bones paraules...
perquè demà potserme les hauré d'empassar.
He après que un somriure
és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.
He après que nopuc escollir com em sento...
però sempre hi puc feralguna cosa.
He après que quan el teu nadó
t'agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.
He après que tots volen
viure al cim de la muntanya...
però tota la felicitatesdevé mentre hi puges.
He après que calgaudir del viatge...
i no pensar només en lameta.
He après que és millor donar consells
només en dues circumstàncies...
quan són demanats iquan en depèn la vida.
He après que commenys temps malgasto...
més coses faig.

Feliç lectura i bones Pasques.

Un amic dels llibres.

lunes, 6 de julio de 2009

TRES VIATGES MEDIEVALS DE LA MÀ DE JORGE MOLIST.













Des que es publicà la novela El Codi Da Vinci de Dawn Brown, els escriptors han vist un fil.ló en les obres que giren al voltant de temes com la vida secreta de Jesús, el Sant Graal, els Templaris i tota tipus de històries que parlen de societats secretes, tant paganes com vinculades a l´esglesia. I Jorge Molist ha sabut aprofitar ben bé l´ocasió.

Joge Molist naix a Barcelona l´any 1951. La seua acrivitat profesional la dut a viure a alguns llocs dels Estats Units i ha tingut resposabilitats en diversos païssos europeus. Ingenier industial, master en administració d´empreses i, en la actualitat, viu a Madrid.

L´autor, un apassionat de la història, s´ha decantat per la novel.la històrica. La seua primera obra, L´anell. L´herència de l´últim templari. Resultà final.lista en el Premi de Novel·la Històrica Alfons X el Savi 2004. Esta novel·la ambientada en l’època actual, ens narra les vivències de Cristina, una advocada afincada a Nova-york, la qual rep dos anells. Un es del seu nuvi, qui li’n regla un de compromís, mentres que el segon, és un antic anell de remetent anònim. Al acceptar el segon anell, Cristina, viatja a la seua Barcelona natal per a retrobar-se amb un antic amor, els seus records, amics de la infància, al temps que s’ha d’enfrontar a uns misteriosos personatges, viu aventures que li fan canviar el rumb de la seua vida al temps que la seua manera de vore el món.

La novel·la magistralment escrita conjumina les dos èpoques, l´actual i la medieval, més concretament la caiguda de San Juan de Acre, últim bastió cristià a Terra Santa.

Però llegir l’anell, no sols és gaudir d’un llibre amb dos històries paradelles, es culturitzar-se, al temps que sempre ens aporta nocions de fil.losofia, ja que ens esmenta al poeta grec Kavafis. Aquell que escriví un poema inspirat en la Odissea d´Ulisses, i ens donà unes claus per a anar per la vida.

La segon novel·la, veu la llum un any després, quedant també final.lista de l´esmentat Premi literari, amb el títol El retorn Càtar. La història d’un home d’ascendència Catalana, el qual treballa a una important empresa de mitjans de comunicació als Estats Units. Coneix una enigmàtica i atractiva dona, la qual pertany a un grup rel.ligiós anomenats cristians càtars. A partir d´eixe moment la vida del protagonista canvia radicalment. Al mateix temps hi ha un grup que pretén fer “alguna cosa” per poder controlar la cadena de mitjans de comunicació per a poder influir en la opinió dels espectadors i en la seua decisió a l’hora de les el.leccions.
Dos histories, la present, una trepidant novel.la que ens enganxa des de la primera pàgina i ens obliga a llegir-la fins el final. I la pasada, esta última ens dona unes pinzellades sobre la croada anti-càtars que tingué lloc al sud de França. També ens parla de la figura del rei Pere II, i com fou derrotat a la batalla de Muret, perdent-se els últimps territoris de la Corona d´Aragó al sud de França.
I finalment la tercera obra veu la llum l´any 2006, resultant guanyadora de l´esmentat Premi literari, amb La reina oculta. Novel.la ambientada en plena croada Albiguense on les tropes de Simó de Monfort cometen un genocidi contra els càtars, sumint en un bany de sang tot el l´Anguedoc. Dos xics i una xica viuen una trepidant aventura pel sotregat sud francés. Càtars, trovadors, nobles guerrers, nobles bandolers, eclesiastics corruptes, amor i odi, són alguns dels fils que van teixint la història donant com a resultat un llibre força entretingut, al temps que il.lustratiu.

A mí personalment, m´agraden més els dos anteriors, siga degut a que em sorprenguera l´estil literari, i el tercer llibre va eixir quan ja s´havien publicat més obres sobre eixe tema, encara que la història siga molt entretinguda i cautivadora. Sens dubte estos tres llibres poden ser el regal ideal per a estes vacances, els quals trobareu en castellà, però si els busqueu també els hi trobareu en valencià.

Feliç lectura.

Un amic dels llibres.

sábado, 4 de julio de 2009

PROFESSOR DE FILOSOFIA.

Un professor de filosofia entra a una aula amb un tarro de vidre ple de pilotes de pin-pon i pregunta .-Està ple este tarrro? tots li responen que sí. Aleshores agafa una taça de perdigons i l´aboca dins. Torna a preguntar.-Està ple este tarro? Tots responen que sí. Aleshores agafa una taça d´arena i l´aboca dins. Pregunta el mateix. Està ple el tarro? Tots tornen a respondre que sí. Agafa una taça de café i l´aboca dins del tarro i els explica:-El tarro representa la vida d´una perssona, les pilotes les coses bones que omplin eixa vida: familia, hobies..., els perdigons el treball, l´arena les obligacions que no es poden deixar de banda, quan més empleneu el tarro d´una cosa o una altra menys lloc quedarà per a les restants. Un alumne li pregunta: -I la taça de café? El mestre li constesta: -M´alegre de que em preguntes aixó. El café vol dir que sempre hi ha un moment en la vida per a prendre un café amb un amic.

Mal auguri.

Ve la tempesta. Obscures nuvolades tapen el meu sol.